dilluns, 18 de gener de 2016

De l'emoció a la rauxa en qüestió de minuts!



Bona tarda!
He de recuperar el costum de fer entrades al blog personal, de fet el Facebook està veient com li faig comentaris però m'agradaria tornar a aquí, potser arriba a menys persones però potser també és més personal. I sempre ho puc enllaçar!

Aquesta entrada no comença bé! Sempre acostumo a tenir clar el títol que vull posar, aquesta vegada però, en tinc tants que no sé ben bé quin triar:

- L'Esbart Sant Martí fidel al seu ADN
- L'auditori dempeus i ballant amb l'Esbart Sant Martí
- Una bogeria de l'Esbart Sant Martí...que benvinguda sigui
- Ballar en català... xal·lar en català!
- David Martínez, el que la segueix...l'aconsegueix!
- La rauxa i l'emoció agafades de la mà a Toc d'inici

I en tindria molts més i tots positius i, venim de mi i parlant de l'àmbit dels esbarts dansaires, això ja resulta ben estrany. El que vaig viure a l'Auditori el cap de setmana del 9 i 10 de gener, dissabte nit i diumenge tarda, feia molt temps que no ho vivia. Anem a pams. L'Esbart Sant Martí és un dels grups dedicats a treballar en l'àmbit de la dansa catalana (o en català) d'arrel tradicional i popular, que té la personalitat més definida. El Sant Martí (que és com el coneixem en el nostre àmbit) fa molt temps que té la seva particular manera de ballar i d'entendre els seus espectacles i això l'ha fet fort i consistent. El seu cos de ball és un veritable conjunt de persones que gaudeix fent el que fa, que hi creu fermament i que li fa saber al públic espectador. Amb una sàvia decisió, que ara ha complert 25 anys, el Sant Martí va donar la direcció artística al David Martínez i ell, amb la seva dona l'Ariadna Codina sempre al seu costat, ha apostat des d'un primer moment per l'espectacle, acceptant i assumint els condicionaments que aquest demana.


En aquest sentit el Sant Martí, com d'altres esbarts que han optat per treballar la dansa de creació des del seu vesant d'arrel tradicional, ha anat presentant diverses propostes amb més o menys encert...millor dit, amb major o menor acceptació tant per part del públic com per part de l'àmbit en que es mou: és a dir el de la Cultura Popular. I l'àmbit de la Cultura Popular i tradicional en el seu vesant de la dansa d'arrel ha començat fort: TOC D'INICI, l'espectacle de l'Esbart Sant Martí és absolutament impactant!



He estat temptat de fer una mena de crítica completa a l'espectacle però he decidit deixar-ho en un comentari, extens això si, perquè, tot i que crec que hi ha molt tema a parlar, el resultat global immediat de TOC D'INICI només pot generar reaccions positives. De fa uns anys cap aquí alguns esbarts acostumen a posar títol als seus espectacles, també opten per treballar amb un fil conductor, a vegades ben minso però també intens, i el Sant Martí amb TOC D'INICI reblona ambdues pràctiques. Aquest CAMÍ A LA FESTA de què parla i que ens proposa, no és cap altre que el recorregut vital dels i les dansaires al voltant d'una actuació de l'esbart. A més, una actuació arrelada a la Festa Major de setembre de la seva ciutat: BARCELONA.



L'espectacle, en una sola part però ben dividit en dos blocs, ofereix una ullada pel vesant més folklòric de l'esbart. Quan parlem d'imbricar tradició i modernitat sovint ens perdem en més d'una disquisició filosòfica (jo el primer, quedi clar) i a TOC D'INICI hi tenim dos bons exemples: BRUC, un Ball Cerdà amb un suport musical actual i el, per a mi, genial A COP DE BASTÓ. No tinc cap dubte que la millor manera de relacionar tradició i modernitat és implicant la primera en els reptes de la segona.



No tinc més remei que mirar enrere i explicar una vivència personal. Fa molts anys vam anar al Teatre Romea; hi ballava l'Esbart Verdaguer i un dels plats forts era la recuperació del Ball de Cascavells, aquell del que en Salvador Melo, el seu coreògraf, havia dit que no era apte per a ser ballat més enllà que per la parella que el va estrenar. En Josep Cots, ja fa anys al front de la llibreria Documenta, va demostrar que si que es podia... durant anys el Ball de Cascavells del Salvador Melo no ha estat ben tractat (com tants d'altres balls dels nostres coreògrafs, diria jo) i fins el 2002 a Sant Cugat i el 2011 a la Sala Ovidi Montllor no l'havíem vist ben ballat. He dit que no faria crònica ni crítica...però no puc deixar de treure'm el barret que acostumo a portar per agrair-los-hi el Ball de Cascavells a la Sandra Brufau i al Joan Martí. Un esbart és un conjunt, cert, des del director fins al xofer de la furgoneta, però a vegades cal fer justícia. I si a mi, el Ball de Cascavells em va impressionar fins l'emoció, és lògic que en aquest meu espai ho digui.


 

 



I quan acabades unes danses mallorquines que, per ser sincer, no mantenen el to de la resta de l'espectacle i que l'Esbart Sant Martí i el seu director en David Martínez segur que revisaran. En èpoques en que el folklore de Ses Illes és ben present, no ja a les mateixes illes sinó també a casa nostra, cal saber mantenir-lo en l'estat fresc que es mostra a plaça i ballat per gent d'aquest segle XXI que el Sant Martí tan bé sap encarar. Deia que acabades les mallorquines, el cos de dansa, de manera sorprenent, saluda de forma acadèmica al públic i el que sembla fet per donar pas a una mitja part, el que fa és donar pas a LA FESTA! Pot resultar sobtat, forçat i molt imaginat recordar el memorable HOLA de Carles Santos als Jocs Olímpics del 92 a Barcelona i posar-se a ballar rumbes de Txarango... però amb vestuari actual, amb complicitats d'avui dia i amb unes ganes de passar-s'ho bé que tiren d'esquena, fins i tot els més amants de la dansa tradicional, entre els quals m'hi compto de fa una colla d'anys, no tenim un altre remei que posar-nos dempeus, aplaudir, ballar, cridar i agrair la feina del Sant Martí...



...Perquè al final, el TOC D'INICI fa present a l'espectacle i a la festa la feina dels esbarts, i els esbarts són formats per gent amb ganes de treballar i defensar la cultura del país i els Txarango d'avui són els acordionistes i flabiolaires o violinistes de fa 100 anys...aquells que anaven pels pobles tocant el que sabien perquè la gent ballés...com fa Txarango avui... com fa la gent avui... I hem d'acceptar que aquesta manera de ballar forma part del nostre poble, com també segurament en forma un doble pas a dos d'aire contemporani, que a mi em costa però que si algú pensa que ho ha de fer i ho fa, l'he de respectar!


Si l'any 2015 acabava amb una molt prometedora presentació del projecte del nou espectacle que prepara l'Esbart Ciutat Comtal, amb agradables sorpreses i el treball acurat a que ens té i estem acostumats, l'any 2016 començava bé. El 13 de juny de 1970 vaig començar a moure'm per aquest àmbit dels esbarts dansaires....i encara em queda molt per veure. Llarga vida!


No ho oblido pas! Cap el final de l'espectacle es produeix un moment màgic a l'escenari, com si fos un homenatge a la gent que lluita per superar inconvenients que la vida li ha posat al davant...lluita i guanya! Com la Míriam o la Laia companyes d'altres esbarts. Les i els dansaires del Sant Martí s'aturen (difícil cosa per aquest grup), es planten cara al públic, sempre cara al públic i fan servir el llenguatge del gest, dels signes... 




Per si no n'havíem tingut prou de cultura popular! Gràcies!



Agraeixo el consentiment que m'han donat el David Martínez i el Rafael Solé per poder parlar del seu espectacle i de l'Esbart Sant Martí.
Agraeixo a les dansaires i els dansaires de l'Esbart Sant Martí les grans estones que ens van portar a passar el cap de setmana de TOC D'INICI.
Agraeixo al Josep Campos Guerra, gran fotògraf d'espectacles i especialment de dansa, que m'ha permès fer servir les seves imatges.
Agraeixo també, a tots els que arribeu a llegir fins aquí...quan ens veiem teniu una cervesa pagada!

diumenge, 14 de juny de 2015

Ball d'Homenatge

“Ballem a la panxa de la mare, als braços del pare, caminant amb un amic, a la festa del poble... I ballant expliquem els nostres pensaments, i sobretot les nostres emocions i les nostres sensacions. Ho fem a partir del nostre cor, del nostre cervell, del nostre estómac, de la nostra mirada i de la nostra terra.”
Joan Serra Vilamitjana





Doncs perquè no aprofitem la dansa per saludar-nos i desitjar-nos el millor en tots el moments de festa, o de trobada social,  d’esdeveniments familiars, d’esdeveniments públics que requereixin solemnitat . . . talment com fan al país basc?
A Euskadi és ben habitual que a l’inici de qualsevol acte de celebració o de reconeixement, oficial o privat, festiu o seriós, massiu o íntim es balli un Aurresku. Una dansa interpretada habitualment per un home sol que, acompanyat per la música d’un Txistu, homenatja amb els seus moviments les persones protagonistes de l’acte.




Emmirallat en la tradició de l’Aurresku i davant la inexistència a Catalunya de res semblant, el músic Jaume Arnella i el dansaire i coreògraf Joan Serra van engrescar-se a treballar junts en una proposta que aportés a les celebracions de casa nostra quelcom semblant. Naixia el “Ball d’Homenatge”. Una dansa per a ser interpretada per un o una dansaire i, a diferència de l’Aurresku, amb la possibilitat que ho fessin junts.
Seria fàcil trobar un origen tradicional a aquesta ballada, el ball de les Honres, després del contrapàs, el de Pavordes, els balls de cerimònia, l’ entrada de ball, les ballades de l’àliga, que al llibre de les Solemnitats de Barcelona, el 1597, ja triaven els millors balladors. . . . però no és el cas.
La tradició te un dia que comença i el ball d’homenatge  ha començat  ara, per la voluntat dels seus creadors.
Com a suport musical de la dansa, Jaume Arnella treballà amb la música de la Polca del Ball de Gitanes de Sant Celoni i deixà oberta la interpretació a qualsevol tipus d’instrument, ja fos com a solista o en format de grup. Per a la coreografia, Joan Serra es va fer servei de passos inspirats en punts de dansa tradicional catalana. Els dos creadors del Ball d’Homenatge demanaven que fos interpretat sempre amb música en viu i que, a ser possible, els balladors i balladores ho fessin amb els peus descalços. Com a tret característic, els homes portarien una barretina damunt l’espatlla i les dones un mantó.
El Ball d’Homenatge ja ha tingut diverses balladores i balladors, ja ha servit de pòrtic de més d’un acte, ja n’ha tancat algun altre. Com en el cas de l’Aurresku euskaldun, el Ball d’Homenatge ha estat present en moments de gresca i de dolor, en actes públics i íntims. Força persones han estat receptores i espectadors del Ball d’Homenatge i ara ja podem començar a pensar si el veiem incorporat a la nostra tradició, si l’apadrinem i ens el fem nostre.
Ens agrada que el nostre país tingui també un símbol dansat per expressar respecte i reverència. Ens agrada la idea de difondre un ball d’homenatge que ho serà en primer lloc pel seu coreògraf: gràcies, Joan Serra, bona pensada.
Nosaltres, des de l’escepticisme inicial en som ferms partidaris i volem treballar perquè el Ball d’Homenatge sigui present cada vegada més en les manifestacions col·lectives de Catalunya. Si en el nostre àmbit de la dansa tradicional, això que sense voler empetitim quan parlem del “món dels esbarts”, ens el fem nostre a la nostra manera, és a dir, el ballem; si el donem a conèixer al nostre voltant; si li donem el respecte que es mereix... podrem demanar les institucions que l’adoptin i l’afegeixin als actes oficials.
Però ara ens l’hauríem de creure tots. Ens agrada la idea? Podem aconseguir que tots els esbarts de Catalunya aprenguem aquest senzill ball d’homenatge i que  el proposem als nostres pobles i ciutats com a ball reverencial per quan l’ocasió ho demani?
Isidre RubioRemendo / Josep M. Fuentes Ros

Hem pensat que seria bo acompanyar aquesta nostra comunicació amb paraules de balladores i balladors que han tingut l’oportunitat de ballar el Ball d’Homenatge i de directors que l’han treballat. Les primeres impressions són les d’en Jaume Arnella, responsable de la part musical del Ball d’Homenatge. Un dels músics més inquiets que tenim al nostre país. No tenim cap mena de dubte que el seu treball conjunt amb el del Joan Serra ha dotat a Catalunya d’una gran manifestació d’agraïment.


PREHISTÒRIA DEL BALL D’HOMENATGE.
Des de finals dels anys 80 fins ara, sempre que he cantat el romanço del Quico Sabater –i ho he fet cents de vegades– al final, quan el guerriller jeu mort al carrer Major de Sant Celoni, he tocat a manera d’homenatge i un xic més solemne, la Polca del Ball de Gitanes d’aquesta població. Amb el guitarró, despullat.
La reacció unànime del públic, de respecte i d’implicació en l’homenatge, m’ha anat duent a veure clar que si hi havia d’haver un Ball d’Homenatge, aquesta era la música.
I la dansa només la podia fer i crear en Joan Serra.N’hi vaig parlar i s’hi va posar immediatament. I com ho va fer! Casant a la perfecció tradició i modernor. I, oh meravella, deixant-la oberta a poder expressar la singularitat de cada homenatge.
El resultat em sembla d’una força extraordinària.
Jaume Arnella París

Maria Teresa Agustí Morales
Ballar el Ball d’Homenatge és un honor i és una manera d'expressar lliurement el que sents. Ballar-ho amb els peus nus sobre la meva terra és un sentiment que puja des de la base del cos passant per la part de l’estómac-les emocions-, parant un moment al cor –sentiments-, fins arribar al cap on conflueixen tots els sentits i on es canalitzen per totes les parts del cos.  Parlem ballant i fer el Ball d'homenatge per a algú és transmetre qui som, tot el que sents i estimes  la pròpia cultura i la pròpia terra. És compromís amb el país i una manera de mostrar respecte per les nostres tradicions i les nostres costums mirant sempre endavant i cap al futur. Ballar el Ball d’Homenatge és deixar-se portar per la música en directe,  per les emocions i deixar que els sentiments, senzillament, flueixin.
Sí, crec que incorporar-lo als diferents actes, públics i privats, del nostre país és una manera senzilla i clara de transmetre punts tradicionals catalans, amb un aire innovador i que poden definir, de manera breu i concisa, qui som. És una manera de mostrar el nostre respecte i estimació vers a nosaltres mateixos i als altres.
Desitjo plenament que el Ball d'homenatge pugui estendre's a tots els actes solemnes públics i privats, i que la gent poc a poc se'l faci seu, amb el respecte que cal tenir a la dansa.




Lluís Calduch Ramos
El meu sentiment és el de ballar, certament, una dansa ritual d’homenatge. Incorporant punts bàsics de dansa catalana i amb el sentiment de país, és una dansa amb la capacitat d’emocionar tant a qui ho balla com a qui ho rep. El fet de ballar-ho descalç i amb un element d’indumentària catalana dona un gran sentit d’ arrelament a la terra. Per mi és un encert la música d’en Jaume Arnella sobre la polca de Sant Celoni... tot té el regust de música nostra i ajuda a transmetre i a fer sentir el que volia en  Joan en crear aquest Ball d’Homenatge.
Referent a si veig el Ball d’Homenatge incorporat al rituals de celebracions... la resposta és que seria molt adient i una aportació important a la nostra cultura, ja que la dansa tradicional estaria representada en els actes importants del nostre País. No serà fàcil ja que tots els esbarts, i sobretot els seus directors, hauríem de fer-nos-el nostre, ensenyar-ho de manera correcta ( hi ha dues versions del Ball d’Homenatge, una més llarga i l’altra més curta, per mi la llarga és més emocionant ) i ballar-lo només en els moments  solemnes o de celebracions i no fer-lo servir per qualsevol ballada d’esbarts.”

Ricard Roig Gascón
Em demanen que en penso del “Ball d’homenatge”, creat per l’admirat mestre Joan Serra i música del Jaume Arnella, a partir de la Polca de Sant Celoni.
Senzillament, malgrat la riquesa que té el nostre país quant a balls, s’hi trobava a faltar una dansa que ens permetés ballar-la amb motiu d’alguna efemèride, tal com tenen a molts altres indrets. Segurament per això, el Joan Serra es va posar a la feina, i va fer aquesta coreografia amb la simplicitat i elegància que cobris aquest vuit.
Particularment, em serveix per reconèixer la tasca de persones que han treballat per la cultura en general, així com per a celebrar fets rellevants en l’àmbit social a casa nostra.
D’altra banda, trobaria força adient que aquest ball s’estengués pel territori per esdevenir un símbol d’identitat en forma de dansa.
Qui hauria de dur a terme aquesta tasca de difusió ? Sincerament, crec que la gent de la dansa tradicional seria una bona eina per a donar-la a conèixer, així com també a les escoles, i no tan sols el ball com a tal, sinó també la intencionalitat que va voler transmetre el coreògraf a la mateixa.

Jordi RoviraGumà
Vaig tenir la sort de conèixer personalment al Joan Serra l’estiu del 2001. Va ser enmotiu d’una edició del “Dansàneu”. Aquell any jo començava com a director de l’Esbart Sant Julià i vaig pensar que seria una bona experiència conviure amb ell i els seus coneixements. Va ser una setmana que em va marcar positivament en molts aspectes. Uns anys després vaig tenir la sort de ser convidat a una nova edició, però aquesta vegada com a mestre, ja que vaig tenir el privilegi de donar a conèixer el “Ball deGitanes de l’Arboç”. En aquesta ocasió van ser quatre dies intensos i fantàstics. Recordo que cada nit em posava a dormir admirant al Joan, i pensant que “m’agradaria tenir algun tret d’ell” (molt complicat!).
El passat 2013, quan estava pensant com volia que fos la “Nit de dansa” que cada any organitzem l’esbart en motiu de la Festa Major, vaig rebre la notícia de la seva mort (uf... quina putada!). Però el meu tarannà em va portar a buscar quelcom de positiu i vaig dir: “aquest any obrirem la “Nit de Dansa” amb el Ball d’Homenatge del Joan”. Per dos motius, fer el que ell li agradaria que féssim: ballar; i per altra banda, donar-lo a conèixer i presentar-lo a la gent de l’Arboç (tan admiradors de la dansa catalana) i als meus dansaires.
Per tant, el divendres 23 d’agost de 2013, ens ajuntàvem a l’escenari de la Plaça de laVila, el Ramon Vallverdú (exdansaire del Sant Julià i el Sant Cugat), el Carles Belda (que ens va acompanyar amb l’acordió) i jo.Una vegada ofert, com deia en Joan, la sensació va ser “BRUTAL”!
En quan al seu objectiu i la seva incorporació als diferents actes en què pugui ser-hi representat, és obvi que no és una tasca fàcil, però des del meu punt de vista, considero interessant la proposta i que les persones que coneixem el ball puguem donar-li la millor difusió possible perquè el puguem consolidar com a “balld’homenatge” que és.




Jordi Rubio Serra
Hi ha gent que té bones idees, grans idees, el Ball d'Homenatge n'és una.
Com a ballarí sempre he sentit la necessitat de poder implicar el nostre llenguatge en totes les facetes de la vida, sempre he trobat que era un bon moment per ballar, per no fer servir només les paraules, per fer servir el moviment i l'energia que mostren com sóc i m'ajuden a conèixer millor a la gent que m'envolta.
Una inauguració, un dia especial, un canvi d'estat...tots aquests moments i segur que molts altres són dies en els que la dansa i la música hi han de ser present i és aleshores quan busques què pots fer i és aleshores quan somrius perquè saps que pots ballar el Ball d'Homenatge. Una dansa que surt del cor i la pelvis i que s'adreça als cors i les pelvis. Una dansa que et permet mostrar com ets i et deixa veure les mirades franques dels altres.
Cada vegada que he ballat el Ball d'Homenatge m'ha inundat una sensació d'alegria, una sensació de gaudi. Just sentir les notes d'introducció que et fa el músic amb el que comparteixes complicitats íntimes, la teva pell s'obre per captar l'energia que t'arriba de la música i els teus ulls busquen el públic assistent; aleshores es produeix la màgia, la connexió entre totes les parts, ballarí, músic i públic entren en una comunió que durarà fins a la darrera nota quan tots plegats ens agrairem el moment viscut.
I tot això és el que representa per mi el Ball d'Homenatge...ja us ho he dit al començar, UNA BONA IDEA, UNA GRAN IDEA, BRUTAL!!!
Fem-lo entre tots imprescindible.




dijous, 27 de març de 2014

Maria Rosa Alonso. Adéu a una gran mestra.

Bon dia!

Malgrat l’impuls d’escriure em va venir sobtat, he volgut esperar que la seva entitat de sempre ens donés la notícia abans de dir-ne res.

Dilluns vaig saber que fa uns dies va morir la Maria Rosa Alonso. La meva mestra a l’Esbart Català de Dansaires. Dimarts, al fòrum esbartnautes, demanaven que se’n fes una mica de memòria del seu passat. Tant és, voleu dir que algú li pararà atenció?

Cent tretze anys de vida dels esbarts dansaires donen, per desgràcia però també per llei de vida, perquè la nòmina de gent perduda pel camí sigui cada dia més llarga. Una llista farcida de noms gairebé desconeguts, inclòs pel nostre col·lectiu i trufada d’alguns noms que han estat referents per a totes aquelles persones que d’una manera o altra i en més o menys mesura hem dedicat part del nostre temps i moltes de les nostres il·lusions a treballar per la dansa catalana. Per a mi i sense cap mena de dubte la Maria Rosa Alonso ha estat un d’aquests noms. Una de les persones amb més preparació i coneixements artístics que he conegut en el nostre àmbit  i us puc ben assegurar que sempre va estar ben lluny del seu interès influir en ningú, ni mestres, ni dansaires, ni entitats, en ningú que no fos del seu Esbart Català de Dansaires.

Fa més de trenta anys la Maria Rosa em desconcertava, tenia coneixements sobrats en els àmbits artístics, musicals i coreogràfics no ja només per opinar sinó també, i potser més, per dictar mestratge. I a la Maria Rosa no l’interessava gens. Ella tenia molt clara quina era la missió dels esbarts dansaires, com tenia molt clar els límits de preparació que podia tenir un dansaire d’afició que no dedicava més de sis hores la setmana a formar-se per mostrar públicament les danses del nostre país. En aquells anys i juntament amb altres companys i companyes del Català, no ens cansàvem de voltar places, teatres i pobles per veure actuar d’altres esbarts; a nosaltres arrelats en la tradició més pregona en que basa la seva filosofia l’esbart degà, ens embadalia seguir les evolucions dels dansaires del Verdaguer, el Rubí, el Millet o el Ciutat Comtal. Quan, dies després, comentàvem amb la Maria Rosa les danses que presentaven, sempre ens responia amb certa displicència i amb la seguretat que dóna dominar la tècnica d’allò de que estàs parlant: No l’interessava; estava convençuda que la feina dels esbarts era la que feia el seu i no volia anar més enllà. Curiosament, aquesta actitud va fer que força d’aquells que la seguíem acabéssim treballant en l’altra manera de veure la dansa catalana d’arrel tradicional. Sempre però tenint molt present tot el que ens va ensenyar la Maria Rosa. Ens va inculcar la necessitat de ser exigents i treballar cercant l’excel·lència, sense oblidar que treballàvem amb la tradició, que per damunt de tot demana emoció, i des de la vesant aficionada.

Com que ella volia ser reconeguda però no volia ser protagonista (difícil, però amb la Maria Rosa ningú va dir que res hagués de ser fàcil) no li agradaria gaire que se’n parlés directament, per això he preferit fer uns apunts de qui es considera un dels seus deixebles fidels però no incondicionals. Malgrat no vam tenir una relació fàcil, la Maria Rosa sempre ha estat per a mi el referent a l'hora de valorar les propostes artístiques dels esbarts dansaires. Ella em va ensenyar molt, vaig tenir la sort de pertànyer a un grup de dansaires que creia en ella i en qui ella va creure. Un grup de dansaires de qui ella sempre se’n va sentir orgullosa, inclòs quan ja no la seguíem i teníem els nostres propis camins, respectant-nos la discrepància.


Feia 6 anys que no la veia però la pena, des dels records de joventut és tan gran com si l'hagués vist ahir i cada dia. Maria Rosa, allà on siguis...segur que debatent amb el Salvador Melo, Moltes gràcies pel teu mestratge!

dimarts, 12 de novembre de 2013

En reconeixement a Miquel Martí Pol

Bona nit...
Dic reconeixement perquè no em crec ningú per fer un homenatge al gran poeta de Roda.
Aquests dies s'han dit tantes coses de'n Miquel Martí Pol, s'han tornat a dir tantes coses bones d'ell, de la seva obra i de la seva força que jo ben poc hi puc afegir... clar que... Amb el Lluís Platero fem el Gra de Sorra 


i abans que ell canti Laia, una cançó que dedica a la seva filla, una mena d'havanera plena d'il·lusió i estimació.

Jo hi dic un poema del Martí Pol. Si la cançó traspua estimació, el poema no podia ser menys i sempre he pensat que ser capaç de fer palès tot el que comporta l'amor i l'estimació en els curts catorze versos que formen un sonet només es troba a l'abast dels més grans... Us convido a llegir, si pot ser en veu alta, el

SONET PER A TU de'n Miquel Martí Pol

Un sonet per a tu que em fas més clar
tant el dolor fecund com l’alegria
un sonet amb els mots de cada dia,
els mots de conèixer i estimar

Discretament l’escric, i vull pensar
que el rebràs amb discreta melangia,
com si es tractés d’alguna melodia
que sempre és agradable recordar

Un sonet per a tu, només això,
però amb aquell toc lleu de fantasia
que fa que els versos siguin de debó.

Un sonet per a tu que m’ha permès
de dir-te clarament el que volia:
més enllà de tenir-te no hi ha res.
  

                     Miquel Martí Pol

Moltes gràcies!

dilluns, 8 de juliol de 2013

Gra de Sorra un concert - espectacle d'en Lluís Platero





Bon dia,
Fa uns mesos el cantautor badaloní Lluís Platero  
em va fer una proposta que em va seduir des del primer moment. Em convidava a compartir i participar a l'espectacle Gra de sorra .
Gra de sorra és un concert en el que el Lluís canta les seves cançons dedicades al mar i s'hi intercalen poemes de diversos autors i autores també relacionats amb el mar. Em tocava triar els poemes i dir-los a l'escenari. Al concert ens acompanya el Jordi Cervera, un músic autodidacta, amb una sensibilitat molt especial quan se situa davant del teclat.
La seva entesa amb el Lluís és gairebé perfecta i amb mi ens hem compenetrat des del primer dia. A vegades sembla que portem junts fent Gra de sorra molt temps. Un mèrit del Jordi i el Lluís que m'han ajudat molt en la meva incorporació.
A més, quan l'espai escènic i la disponibilitat ho permeten, l'Esbart Sant Jordi de l'Orfeò Badaloní, dirigit per en Jaume Díaz, hi balla tres de les cançons d'en Lluís.




Gra de sorra és un espectacle senzill, fet amb molta il·lusió i presentat al públic amb una doble intenció:
- Passar una vetllada agradable i amable
- Prendre consciència que al mar cal cuidar-lo ben especialment, doncs no és inesgotable i tot allò que ens dóna és molt important per a tots nosaltres.

Dijous passat, dia 4 de juliol, el vam fer al Racó d'en Gual a La Rambla de Badalona i les prop de dues-centes persones que hi van assistir van rebre de molt bon grat la nostra proposta.

Gra de Sorra tornarà a La Rambla, amb d'altres rapsodes, els dijous 11 i 25. Si no vareu anar-hi, ho heu de fer, no us en penedireu.






dimarts, 18 de juny de 2013

Com veig el futur de l'Agrupament d'Esbarts Dansaires

Bon dia,
Només quatre ratlles per convidar-vos a la xerrada - col·loqui que he promogut pel dissabte dia 6 de juliol, a les onze del matí i a l'estatge social de l'Agrupament d'Esbarts Dansaires, c/ València, 558 6è 1a.
La meva intenció no és cap altra que explicar com veig la trajectòria de l'AED fins avui i com penso que hauria de ser. La voluntat final de la jornada seria provocar un debat o, si més no, un bon grapat de reflexions personals al voltant del què esperem de l'AED i què estem disposats a oferir-li.
Us copio el text amb que s'anuncia la xerrada al Punt informatiu de l'AED.

Dissabte dia 6 de juliol de 2013 a les 11 del matí. “Repensar l’Agrupament per no haver-lo de re-fundar”.
Ponent: Josep Mª Fuentes Ros

Davant l’anunci fet pels membres del consell directiu de l’Agrupament d’Esbarts Dansaires en el que anunciaven la decisió de deixar els seus càrrecs a l’assemblea general de 2014, el ponent ha volgut compartir, amb qui ho desitgi, el seu posicionament i les seves consideracions.
La voluntat no és cap altra que, previ un primer pas personal, provocar un debat que enforteixi l’Agrupament d’Esbarts Dansaires. Si més no, que l’ubiqui allí on els seus associats volen que estigui.
Ens diu el Josep Mª: Per suposat que m’agradarà comptar amb l’assistència de totes aquelles persones que tenen responsabilitats en les entitats del nostre àmbit, de direcció, presidència, gestió.... La gent en qui descansa la memòria històrica dels esbarts dansaires i que són els que ara mateix en guien l’activitat.
Però m’agradaria molt que hi vingués també tothom qui fins ara no s’ha responsabilitzat ni significat en la gestió però que té inquietud vers el nostre moviment associatiu. Parlo sobretot, del jovent inquiet, imaginatiu i rebel que segur que tenim i que, encara que potser no coneix els, per nosaltres, grans noms i grans moments del nostre col·lectiu, segur que tenen idees i ganes de treballar-hi.

US HI ESPEREM.

dilluns, 4 de juny de 2012

Entrevista a Sants3ràdio - Gent del Barri

Bona tarda a totes i a tots,
Em permeto fer aquesta entrada per donar-vos a conèixer l'entrevista que em van fer diumenge passat a Sants3ràdio. Només heu de prémer el títol del missatge i us adreçarà al web de la ràdio.
Vam passar una molt bona estona. Espero que, si l'escolteu, també la passeu. Com que és llarga, us recomano especialment els primers 55' 2o".
Graàcies Sílvia, Oleguer i Sants3ràdio!