dijous, 27 de març del 2014

Maria Rosa Alonso. Adéu a una gran mestra.

Bon dia!

Malgrat l’impuls d’escriure em va venir sobtat, he volgut esperar que la seva entitat de sempre ens donés la notícia abans de dir-ne res.

Dilluns vaig saber que fa uns dies va morir la Maria Rosa Alonso. La meva mestra a l’Esbart Català de Dansaires. Dimarts, al fòrum esbartnautes, demanaven que se’n fes una mica de memòria del seu passat. Tant és, voleu dir que algú li pararà atenció?

Cent tretze anys de vida dels esbarts dansaires donen, per desgràcia però també per llei de vida, perquè la nòmina de gent perduda pel camí sigui cada dia més llarga. Una llista farcida de noms gairebé desconeguts, inclòs pel nostre col·lectiu i trufada d’alguns noms que han estat referents per a totes aquelles persones que d’una manera o altra i en més o menys mesura hem dedicat part del nostre temps i moltes de les nostres il·lusions a treballar per la dansa catalana. Per a mi i sense cap mena de dubte la Maria Rosa Alonso ha estat un d’aquests noms. Una de les persones amb més preparació i coneixements artístics que he conegut en el nostre àmbit  i us puc ben assegurar que sempre va estar ben lluny del seu interès influir en ningú, ni mestres, ni dansaires, ni entitats, en ningú que no fos del seu Esbart Català de Dansaires.

Fa més de trenta anys la Maria Rosa em desconcertava, tenia coneixements sobrats en els àmbits artístics, musicals i coreogràfics no ja només per opinar sinó també, i potser més, per dictar mestratge. I a la Maria Rosa no l’interessava gens. Ella tenia molt clara quina era la missió dels esbarts dansaires, com tenia molt clar els límits de preparació que podia tenir un dansaire d’afició que no dedicava més de sis hores la setmana a formar-se per mostrar públicament les danses del nostre país. En aquells anys i juntament amb altres companys i companyes del Català, no ens cansàvem de voltar places, teatres i pobles per veure actuar d’altres esbarts; a nosaltres arrelats en la tradició més pregona en que basa la seva filosofia l’esbart degà, ens embadalia seguir les evolucions dels dansaires del Verdaguer, el Rubí, el Millet o el Ciutat Comtal. Quan, dies després, comentàvem amb la Maria Rosa les danses que presentaven, sempre ens responia amb certa displicència i amb la seguretat que dóna dominar la tècnica d’allò de que estàs parlant: No l’interessava; estava convençuda que la feina dels esbarts era la que feia el seu i no volia anar més enllà. Curiosament, aquesta actitud va fer que força d’aquells que la seguíem acabéssim treballant en l’altra manera de veure la dansa catalana d’arrel tradicional. Sempre però tenint molt present tot el que ens va ensenyar la Maria Rosa. Ens va inculcar la necessitat de ser exigents i treballar cercant l’excel·lència, sense oblidar que treballàvem amb la tradició, que per damunt de tot demana emoció, i des de la vesant aficionada.

Com que ella volia ser reconeguda però no volia ser protagonista (difícil, però amb la Maria Rosa ningú va dir que res hagués de ser fàcil) no li agradaria gaire que se’n parlés directament, per això he preferit fer uns apunts de qui es considera un dels seus deixebles fidels però no incondicionals. Malgrat no vam tenir una relació fàcil, la Maria Rosa sempre ha estat per a mi el referent a l'hora de valorar les propostes artístiques dels esbarts dansaires. Ella em va ensenyar molt, vaig tenir la sort de pertànyer a un grup de dansaires que creia en ella i en qui ella va creure. Un grup de dansaires de qui ella sempre se’n va sentir orgullosa, inclòs quan ja no la seguíem i teníem els nostres propis camins, respectant-nos la discrepància.


Feia 6 anys que no la veia però la pena, des dels records de joventut és tan gran com si l'hagués vist ahir i cada dia. Maria Rosa, allà on siguis...segur que debatent amb el Salvador Melo, Moltes gràcies pel teu mestratge!