“Ballem a la panxa de la
mare, als braços del pare, caminant amb un amic, a la festa del poble... I
ballant expliquem els nostres pensaments, i sobretot les nostres emocions i les
nostres sensacions. Ho fem a partir del nostre cor, del nostre cervell, del
nostre estómac, de la nostra mirada i de la nostra terra.”
Joan Serra
Vilamitjana
Doncs perquè no
aprofitem la dansa per saludar-nos i desitjar-nos el millor en tots el moments
de festa, o de trobada social,
d’esdeveniments familiars, d’esdeveniments públics que requereixin
solemnitat . . . talment com fan al país basc?
A Euskadi és ben
habitual que a l’inici de qualsevol acte de celebració o de reconeixement,
oficial o privat, festiu o seriós, massiu o íntim es balli un Aurresku. Una dansa
interpretada habitualment per un home sol que, acompanyat per la música d’un
Txistu, homenatja amb els seus moviments les persones protagonistes de l’acte.
Emmirallat en la
tradició de l’Aurresku i davant la inexistència a Catalunya de res semblant, el
músic Jaume Arnella i el dansaire i coreògraf Joan Serra van engrescar-se a treballar
junts en una proposta que aportés a les celebracions de casa nostra quelcom
semblant. Naixia el “Ball d’Homenatge”. Una dansa per a ser interpretada per un
o una dansaire i, a diferència de l’Aurresku, amb la possibilitat que ho fessin
junts.
Seria fàcil trobar
un origen tradicional a aquesta ballada, el ball de les Honres, després del
contrapàs, el de Pavordes, els balls de cerimònia, l’ entrada de ball, les
ballades de l’àliga, que al llibre de les Solemnitats de Barcelona, el 1597, ja
triaven els millors balladors. . . . però no és el cas.
La tradició te un
dia que comença i el ball d’homenatge ha començat
ara, per la voluntat dels seus creadors.
Com a suport musical
de la dansa, Jaume Arnella treballà amb la música de la Polca del Ball de
Gitanes de Sant Celoni i deixà oberta la interpretació a qualsevol tipus
d’instrument, ja fos com a solista o en format de grup. Per a la coreografia,
Joan Serra es va fer servei de passos inspirats en punts de dansa tradicional
catalana. Els dos creadors del Ball d’Homenatge demanaven que fos interpretat
sempre amb música en viu i que, a ser possible, els balladors i balladores ho
fessin amb els peus descalços. Com a tret característic, els homes portarien
una barretina damunt l’espatlla i les dones un mantó.
El Ball d’Homenatge ja ha tingut diverses
balladores i balladors, ja ha servit de pòrtic de més d’un acte, ja n’ha tancat
algun altre. Com en el cas de l’Aurresku euskaldun, el Ball d’Homenatge ha estat present en moments de gresca i de dolor,
en actes públics i íntims. Força persones han estat receptores i espectadors
del Ball d’Homenatge i ara ja podem començar a pensar si el veiem incorporat a
la nostra tradició, si l’apadrinem i ens el fem nostre.
Ens agrada que el
nostre país tingui també un símbol dansat per expressar respecte i reverència.
Ens agrada la idea de difondre un ball d’homenatge que ho serà en primer lloc
pel seu coreògraf: gràcies, Joan Serra, bona pensada.
Nosaltres, des de
l’escepticisme inicial en som ferms partidaris i volem treballar perquè el Ball d’Homenatge sigui present cada
vegada més en les manifestacions col·lectives de Catalunya. Si en el nostre
àmbit de la dansa tradicional, això que sense voler empetitim quan parlem del
“món dels esbarts”, ens el fem nostre a la nostra manera,
és a dir, el ballem; si el donem a conèixer al nostre voltant; si li donem el
respecte que es mereix... podrem demanar les institucions que l’adoptin i
l’afegeixin als actes oficials.
Però ara ens
l’hauríem de creure tots. Ens agrada la idea? Podem aconseguir que tots els
esbarts de Catalunya aprenguem aquest senzill ball d’homenatge i que el
proposem als nostres pobles i ciutats com a ball reverencial per quan l’ocasió
ho demani?
Isidre RubioRemendo / Josep M. Fuentes Ros
Hem pensat que seria
bo acompanyar aquesta nostra comunicació amb paraules de balladores i balladors
que han tingut l’oportunitat de ballar el Ball d’Homenatge i de directors que
l’han treballat. Les primeres impressions són les d’en Jaume Arnella,
responsable de la part musical del Ball d’Homenatge. Un dels músics més
inquiets que tenim al nostre país. No tenim cap mena de dubte que el seu
treball conjunt amb el del Joan Serra ha dotat a Catalunya d’una gran
manifestació d’agraïment.
PREHISTÒRIA
DEL BALL D’HOMENATGE.
Des de finals dels anys 80 fins
ara, sempre que he cantat el romanço del Quico Sabater –i ho he fet cents de
vegades– al final, quan el guerriller jeu mort al carrer Major de Sant Celoni,
he tocat a manera d’homenatge i un xic més solemne, la Polca del Ball de Gitanes
d’aquesta població. Amb el guitarró, despullat.
La reacció unànime del públic,
de respecte i d’implicació en l’homenatge, m’ha anat duent a veure clar que si
hi havia d’haver un Ball d’Homenatge, aquesta era la música.
I la dansa només la podia fer i
crear en Joan Serra.N’hi vaig parlar i s’hi va posar immediatament. I com ho va
fer! Casant a la perfecció tradició i modernor. I, oh meravella, deixant-la
oberta a poder expressar la singularitat de cada homenatge.
El resultat em sembla d’una
força extraordinària.
Jaume Arnella
París
Maria Teresa
Agustí Morales
Ballar el Ball d’Homenatge és un
honor i és una manera d'expressar lliurement el que sents. Ballar-ho amb els
peus nus sobre la meva terra és un sentiment que puja des de la base del cos
passant per la part de l’estómac-les emocions-, parant un moment al cor
–sentiments-, fins arribar al cap on conflueixen tots els sentits i on es
canalitzen per totes les parts del cos. Parlem ballant i fer el Ball
d'homenatge per a algú és transmetre qui som, tot el que sents i estimes
la pròpia cultura i la pròpia terra. És compromís amb el país i una manera de
mostrar respecte per les nostres tradicions i les nostres costums mirant sempre
endavant i cap al futur. Ballar el Ball d’Homenatge és deixar-se portar per la
música en directe, per les emocions i deixar que els sentiments,
senzillament, flueixin.
Sí, crec que incorporar-lo als
diferents actes, públics i privats, del nostre país és una manera senzilla i
clara de transmetre punts tradicionals catalans, amb un aire innovador i que
poden definir, de manera breu i concisa, qui som. És una manera de mostrar el
nostre respecte i estimació vers a nosaltres mateixos i als altres.
Desitjo plenament que el Ball
d'homenatge pugui estendre's a tots els actes solemnes públics i privats, i que
la gent poc a poc se'l faci seu, amb el respecte que cal tenir a la dansa.
Lluís Calduch
Ramos
El meu sentiment és el de
ballar, certament, una dansa ritual d’homenatge. Incorporant punts bàsics de
dansa catalana i amb el sentiment de país, és una dansa amb la capacitat
d’emocionar tant a qui ho balla com a qui ho rep. El fet de ballar-ho descalç i
amb un element d’indumentària catalana dona un gran sentit d’ arrelament a la
terra. Per mi és un encert la música d’en Jaume Arnella sobre la polca de Sant
Celoni... tot té el regust de música nostra i ajuda a transmetre i a fer sentir
el que volia en Joan en crear aquest Ball d’Homenatge.
Referent a si veig el Ball
d’Homenatge incorporat al rituals de celebracions... la resposta és que seria
molt adient i una aportació important a la nostra cultura, ja que la dansa
tradicional estaria representada en els actes importants del nostre País. No
serà fàcil ja que tots els esbarts, i sobretot els seus directors, hauríem de
fer-nos-el nostre, ensenyar-ho de manera correcta ( hi ha dues versions del
Ball d’Homenatge, una més llarga i l’altra més curta, per mi la llarga és més
emocionant ) i ballar-lo només en els moments solemnes o de celebracions
i no fer-lo servir per qualsevol ballada d’esbarts.”
Ricard Roig Gascón
Em demanen que en penso del
“Ball d’homenatge”, creat per l’admirat mestre Joan Serra i música del Jaume
Arnella, a partir de la Polca de Sant Celoni.
Senzillament, malgrat la riquesa
que té el nostre país quant a balls, s’hi trobava a faltar una dansa que ens
permetés ballar-la amb motiu d’alguna efemèride, tal com tenen a molts altres
indrets. Segurament per això, el Joan Serra es va posar a la feina, i va fer
aquesta coreografia amb la simplicitat i elegància que cobris aquest vuit.
Particularment, em serveix per
reconèixer la tasca de persones que han treballat per la cultura en general,
així com per a celebrar fets rellevants en l’àmbit social a casa nostra.
D’altra banda, trobaria força
adient que aquest ball s’estengués pel territori per esdevenir un símbol
d’identitat en forma de dansa.
Qui hauria de dur a terme
aquesta tasca de difusió ? Sincerament, crec que la gent de la dansa
tradicional seria una bona eina per a donar-la a conèixer, així com també a les
escoles, i no tan sols el ball com a tal, sinó també la intencionalitat que va
voler transmetre el coreògraf a la mateixa.
Jordi RoviraGumà
Vaig tenir la sort de conèixer
personalment al Joan Serra l’estiu del 2001. Va ser enmotiu d’una edició del
“Dansàneu”. Aquell any jo començava com a director de l’Esbart Sant Julià i
vaig pensar que seria una bona experiència conviure amb ell i els seus coneixements.
Va ser una setmana que em va marcar positivament en molts aspectes. Uns anys
després vaig tenir la sort de ser convidat a una nova edició, però aquesta vegada
com a mestre, ja que vaig tenir el privilegi de donar a conèixer el “Ball
deGitanes de l’Arboç”. En aquesta ocasió van ser quatre dies intensos i
fantàstics. Recordo que cada nit em posava a dormir admirant al Joan, i pensant
que “m’agradaria tenir algun tret d’ell” (molt complicat!).
El passat 2013, quan estava
pensant com volia que fos la “Nit de dansa” que cada any organitzem l’esbart en
motiu de la Festa Major, vaig rebre la notícia de la seva mort (uf... quina
putada!). Però el meu tarannà em va portar a buscar quelcom de positiu i vaig
dir: “aquest any obrirem la “Nit de Dansa” amb el Ball d’Homenatge del Joan”.
Per dos motius, fer el que ell li agradaria que féssim: ballar; i per altra
banda, donar-lo a conèixer i presentar-lo a la gent de l’Arboç (tan admiradors
de la dansa catalana) i als meus dansaires.
Per tant, el divendres 23
d’agost de 2013, ens ajuntàvem a l’escenari de la Plaça de laVila, el Ramon
Vallverdú (exdansaire del Sant Julià i el Sant Cugat), el Carles Belda (que ens
va acompanyar amb l’acordió) i jo.Una vegada ofert, com deia en Joan, la
sensació va ser “BRUTAL”!
En quan al seu objectiu i la
seva incorporació als diferents actes en què pugui ser-hi representat, és obvi
que no és una tasca fàcil, però des del meu punt de vista, considero
interessant la proposta i que les persones que coneixem el ball puguem donar-li
la millor difusió possible perquè el puguem consolidar com a “balld’homenatge”
que és.
Jordi Rubio
Serra
Hi ha gent que té bones idees,
grans idees, el Ball d'Homenatge n'és una.
Com a ballarí sempre he sentit
la necessitat de poder implicar el nostre llenguatge en totes les facetes de la
vida, sempre he trobat que era un bon moment per ballar, per no fer servir
només les paraules, per fer servir el moviment i l'energia que mostren com sóc
i m'ajuden a conèixer millor a la gent que m'envolta.
Una inauguració, un dia
especial, un canvi d'estat...tots aquests moments i segur que molts altres són
dies en els que la dansa i la música hi han de ser present i és aleshores quan
busques què pots fer i és aleshores quan somrius perquè saps que pots ballar el
Ball d'Homenatge. Una dansa que surt del cor i la pelvis i que s'adreça als
cors i les pelvis. Una dansa que et permet mostrar com ets i et deixa veure les
mirades franques dels altres.
Cada vegada que he ballat el
Ball d'Homenatge m'ha inundat una sensació d'alegria, una sensació de gaudi.
Just sentir les notes d'introducció que et fa el músic amb el que comparteixes
complicitats íntimes, la teva pell s'obre per captar l'energia que t'arriba de
la música i els teus ulls busquen el públic assistent; aleshores es produeix la
màgia, la connexió entre totes les parts, ballarí, músic i públic entren en una
comunió que durarà fins a la darrera nota quan tots plegats ens agrairem el
moment viscut.
I tot això és el que representa
per mi el Ball d'Homenatge...ja us ho he dit al començar, UNA BONA IDEA, UNA
GRAN IDEA, BRUTAL!!!
Fem-lo entre tots
imprescindible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada