Bona tarda!
He de recuperar el costum de fer entrades al blog personal, de fet el Facebook està veient com li faig comentaris però m'agradaria tornar a aquí, potser arriba a menys persones però potser també és més personal. I sempre ho puc enllaçar!
Aquesta entrada no comença bé! Sempre acostumo a tenir clar el títol que vull posar, aquesta vegada però, en tinc tants que no sé ben bé quin triar:
- L'Esbart Sant Martí fidel al seu ADN
- L'auditori dempeus i ballant amb l'Esbart Sant Martí
- Una bogeria de l'Esbart Sant Martí...que benvinguda sigui
- Ballar en català... xal·lar en català!
- David Martínez, el que la segueix...l'aconsegueix!
- La rauxa i l'emoció agafades de la mà a Toc d'inici
I en tindria molts més i tots positius i, venim de mi i parlant de l'àmbit dels esbarts dansaires, això ja resulta ben estrany. El que vaig viure a l'Auditori el cap de setmana del 9 i 10 de gener, dissabte nit i diumenge tarda, feia molt temps que no ho vivia. Anem a pams. L'Esbart Sant Martí és un dels grups dedicats a treballar en l'àmbit de la dansa catalana (o en català) d'arrel tradicional i popular, que té la personalitat més definida. El Sant Martí (que és com el coneixem en el nostre àmbit) fa molt temps que té la seva particular manera de ballar i d'entendre els seus espectacles i això l'ha fet fort i consistent. El seu cos de ball és un veritable conjunt de persones que gaudeix fent el que fa, que hi creu fermament i que li fa saber al públic espectador. Amb una sàvia decisió, que ara ha complert 25 anys, el Sant Martí va donar la direcció artística al David Martínez i ell, amb la seva dona l'Ariadna Codina sempre al seu costat, ha apostat des d'un primer moment per l'espectacle, acceptant i assumint els condicionaments que aquest demana.
He estat temptat de fer una mena de crítica completa a l'espectacle però he decidit deixar-ho en un comentari, extens això si, perquè, tot i que crec que hi ha molt tema a parlar, el resultat global immediat de TOC D'INICI només pot generar reaccions positives. De fa uns anys cap aquí alguns esbarts acostumen a posar títol als seus espectacles, també opten per treballar amb un fil conductor, a vegades ben minso però també intens, i el Sant Martí amb TOC D'INICI reblona ambdues pràctiques. Aquest CAMÍ A LA FESTA de què parla i que ens proposa, no és cap altre que el recorregut vital dels i les dansaires al voltant d'una actuació de l'esbart. A més, una actuació arrelada a la Festa Major de setembre de la seva ciutat: BARCELONA.
L'espectacle, en una sola part però ben dividit en dos blocs, ofereix una ullada pel vesant més folklòric de l'esbart. Quan parlem d'imbricar tradició i modernitat sovint ens perdem en més d'una disquisició filosòfica (jo el primer, quedi clar) i a TOC D'INICI hi tenim dos bons exemples: BRUC, un Ball Cerdà amb un suport musical actual i el, per a mi, genial A COP DE BASTÓ. No tinc cap dubte que la millor manera de relacionar tradició i modernitat és implicant la primera en els reptes de la segona.
No tinc més remei que mirar enrere i explicar una vivència personal. Fa molts anys vam anar al Teatre Romea; hi ballava l'Esbart Verdaguer i un dels plats forts era la recuperació del Ball de Cascavells, aquell del que en Salvador Melo, el seu coreògraf, havia dit que no era apte per a ser ballat més enllà que per la parella que el va estrenar. En Josep Cots, ja fa anys al front de la llibreria Documenta, va demostrar que si que es podia... durant anys el Ball de Cascavells del Salvador Melo no ha estat ben tractat (com tants d'altres balls dels nostres coreògrafs, diria jo) i fins el 2002 a Sant Cugat i el 2011 a la Sala Ovidi Montllor no l'havíem vist ben ballat. He dit que no faria crònica ni crítica...però no puc deixar de treure'm el barret que acostumo a portar per agrair-los-hi el Ball de Cascavells a la Sandra Brufau i al Joan Martí. Un esbart és un conjunt, cert, des del director fins al xofer de la furgoneta, però a vegades cal fer justícia. I si a mi, el Ball de Cascavells em va impressionar fins l'emoció, és lògic que en aquest meu espai ho digui.
I quan acabades unes danses mallorquines que, per ser sincer, no mantenen el to de la resta de l'espectacle i que l'Esbart Sant Martí i el seu director en David Martínez segur que revisaran. En èpoques en que el folklore de Ses Illes és ben present, no ja a les mateixes illes sinó també a casa nostra, cal saber mantenir-lo en l'estat fresc que es mostra a plaça i ballat per gent d'aquest segle XXI que el Sant Martí tan bé sap encarar. Deia que acabades les mallorquines, el cos de dansa, de manera sorprenent, saluda de forma acadèmica al públic i el que sembla fet per donar pas a una mitja part, el que fa és donar pas a LA FESTA! Pot resultar sobtat, forçat i molt imaginat recordar el memorable HOLA de Carles Santos als Jocs Olímpics del 92 a Barcelona i posar-se a ballar rumbes de Txarango... però amb vestuari actual, amb complicitats d'avui dia i amb unes ganes de passar-s'ho bé que tiren d'esquena, fins i tot els més amants de la dansa tradicional, entre els quals m'hi compto de fa una colla d'anys, no tenim un altre remei que posar-nos dempeus, aplaudir, ballar, cridar i agrair la feina del Sant Martí...
...Perquè al final, el TOC D'INICI fa present a l'espectacle i a la festa la feina dels esbarts, i els esbarts són formats per gent amb ganes de treballar i defensar la cultura del país i els Txarango d'avui són els acordionistes i flabiolaires o violinistes de fa 100 anys...aquells que anaven pels pobles tocant el que sabien perquè la gent ballés...com fa Txarango avui... com fa la gent avui... I hem d'acceptar que aquesta manera de ballar forma part del nostre poble, com també segurament en forma un doble pas a dos d'aire contemporani, que a mi em costa però que si algú pensa que ho ha de fer i ho fa, l'he de respectar!
Si l'any 2015 acabava amb una molt prometedora presentació del projecte del nou espectacle que prepara l'Esbart Ciutat Comtal, amb agradables sorpreses i el treball acurat a que ens té i estem acostumats, l'any 2016 començava bé. El 13 de juny de 1970 vaig començar a moure'm per aquest àmbit dels esbarts dansaires....i encara em queda molt per veure. Llarga vida!
No ho oblido pas! Cap el final de l'espectacle es produeix un moment màgic a l'escenari, com si fos un homenatge a la gent que lluita per superar inconvenients que la vida li ha posat al davant...lluita i guanya! Com la Míriam o la Laia companyes d'altres esbarts. Les i els dansaires del Sant Martí s'aturen (difícil cosa per aquest grup), es planten cara al públic, sempre cara al públic i fan servir el llenguatge del gest, dels signes...
Per si no n'havíem tingut prou de cultura popular! Gràcies!
Agraeixo el consentiment que m'han donat el David Martínez i el Rafael Solé per poder parlar del seu espectacle i de l'Esbart Sant Martí.
Agraeixo a les dansaires i els dansaires de l'Esbart Sant Martí les grans estones que ens van portar a passar el cap de setmana de TOC D'INICI.
Agraeixo al Josep Campos Guerra, gran fotògraf d'espectacles i especialment de dansa, que m'ha permès fer servir les seves imatges.
Agraeixo també, a tots els que arribeu a llegir fins aquí...quan ens veiem teniu una cervesa pagada!
