Bon dia!
Malgrat l’impuls d’escriure em va venir
sobtat, he volgut esperar que la seva entitat de sempre ens donés la notícia
abans de dir-ne res.
Dilluns vaig saber que fa uns dies va
morir la Maria Rosa Alonso. La meva mestra a l’Esbart Català de Dansaires.
Dimarts, al fòrum esbartnautes, demanaven que se’n fes una mica de memòria del
seu passat. Tant és, voleu dir que algú li pararà atenció?
Cent tretze anys de vida dels esbarts
dansaires donen, per desgràcia però també per llei de vida, perquè la nòmina de
gent perduda pel camí sigui cada dia més llarga. Una llista farcida de noms
gairebé desconeguts, inclòs pel nostre col·lectiu i trufada d’alguns noms que
han estat referents per a totes aquelles persones que d’una manera o altra i en
més o menys mesura hem dedicat part del nostre temps i moltes de les nostres
il·lusions a treballar per la dansa catalana. Per a mi i sense cap mena de
dubte la Maria Rosa Alonso ha estat un d’aquests noms. Una de les persones amb
més preparació i coneixements artístics que he conegut en el nostre àmbit
i us puc ben assegurar que sempre va estar ben lluny del seu interès
influir en ningú, ni mestres, ni dansaires, ni entitats, en ningú que no fos del
seu Esbart Català de Dansaires.
Fa més de trenta anys la Maria Rosa em
desconcertava, tenia coneixements sobrats en els àmbits artístics, musicals i
coreogràfics no ja només per opinar sinó també, i potser més, per dictar
mestratge. I a la Maria Rosa no l’interessava gens. Ella tenia molt clara quina
era la missió dels esbarts dansaires, com tenia molt clar els límits de
preparació que podia tenir un dansaire d’afició que no dedicava més de sis
hores la setmana a formar-se per mostrar públicament les danses del nostre
país. En aquells anys i juntament amb altres companys i companyes del Català,
no ens cansàvem de voltar places, teatres i pobles per veure actuar d’altres
esbarts; a nosaltres arrelats en la tradició més pregona en que basa la seva
filosofia l’esbart degà, ens embadalia seguir les evolucions dels dansaires del
Verdaguer, el Rubí, el Millet o el Ciutat Comtal. Quan, dies després,
comentàvem amb la Maria Rosa les danses que presentaven, sempre ens responia
amb certa displicència i amb la seguretat que dóna dominar la tècnica d’allò de
que estàs parlant: No l’interessava; estava convençuda que la feina dels
esbarts era la que feia el seu i no volia anar més enllà. Curiosament, aquesta
actitud va fer que força d’aquells que la seguíem acabéssim treballant en
l’altra manera de veure la dansa catalana d’arrel tradicional. Sempre però
tenint molt present tot el que ens va ensenyar la Maria Rosa. Ens va inculcar
la necessitat de ser exigents i treballar cercant l’excel·lència, sense oblidar
que treballàvem amb la tradició, que per damunt de tot demana emoció, i des de
la vesant aficionada.
Com que ella volia ser reconeguda però no
volia ser protagonista (difícil, però amb la Maria Rosa ningú va dir que res
hagués de ser fàcil) no li agradaria gaire que se’n parlés directament, per
això he preferit fer uns apunts de qui es considera un dels seus deixebles
fidels però no incondicionals. Malgrat no vam tenir una relació fàcil, la Maria
Rosa sempre ha estat per a mi el referent a l'hora de valorar les propostes
artístiques dels esbarts dansaires. Ella em va ensenyar molt, vaig tenir la
sort de pertànyer a un grup de dansaires que creia en ella i en qui ella va
creure. Un grup de dansaires de qui ella sempre se’n va sentir orgullosa,
inclòs quan ja no la seguíem i teníem els nostres propis camins, respectant-nos
la discrepància.
Feia 6 anys que no la veia però la pena, des
dels records de joventut és tan gran com si l'hagués vist ahir i cada dia.
Maria Rosa, allà on siguis...segur que debatent amb el Salvador Melo, Moltes
gràcies pel teu mestratge!
